Jugar a periodistes

Quants polítics no han tingut i tenen vel·leïtats d'esdevenir periodistes, de proposar/imposar quina quota de minuts els correspon en un informatiu, com s'ha de titular o il·lustrar fotogràficament una notícia o quins temes es poden tractar obertament i quins, en mor de la 'seguretat nacional' i el 'bon govern', no. Sempre, això sí, amb la voluntat (hipotètica) de millorar la projecció de la seva (altruista?) acció de govern, que, col·lateralment, implica minoritzar la presència mediàtica de l'oposició.

La política al País Basc és, per motius sobradament coneguts, un vesper. Uns novençans en la gestió pública a Euskadi, el Partit Popular, s'han beneficiat de l'exclusió de l'esquerra abertzale per tenir la capacitat de decidir qui ocuparà la lehendakaritza. I, és clar, el seu vot té un preu. Entre les condicions que els conservadors han posat per fer costat el candidat socialista, Patxi López, està la d'imposar la llei del silenci: que Arnaldo Otegui i companyia no tinguin presència a la radiotelevisió pública basca. Aquí no compten criteris periodístics ni res que s'hi assembli. Simplement no hi haurà gravadores, micròfons ni càmeres públiques en les rodes de premsa i actes que convoqui cap plataforma que faci tuf a "nacionalisme radical"...basc, s'entén.

Què pretén el PP amagant una realitat ben viva i latent sota l'estora? La tècnica de l'estruç millorarà realment la convivència i la democràcia al País Basc? Permeteu que ho dubti. Ben al contrari, afavorirà que tothom s'atrinxeri en els mèdia que els són afins i, per tant, el fluxe d'idees girarà en forma d'espiral i no de forma centrífuga. Una invitació a que segueixin 'parlant' les armes?

És curiós que els mateixos partits que pretenen acallar la veu d'una part notable de l'independentisme euskaldun per connivència amb accions criminals, no facin cap escarafall (ni menys encara que moguin ni un dit per aplicar normes reals de control) quan els 'periodistes' persegueixen àvidament les declaracions i imatges de delinqüents i criminals de naturalesa no política: pedòfils, violadors, maltractadors, reinserits o no, serial killers i assassins circumstancials (cas Mari Luz o Marta del Castillo, Josef Fritzl).

Ja va dir Aznar que els objectius de PNB i ETA eren coincidents, i que, per tant, encara que els primers es presentessin disfressats d'anyell, la seva similitud amb el llop era evident. Calia malfiar-s'hi. I, atès que, qui mes qui menys té algun cadàver amagat a l'armari, interpreto que el pitjor dels crims no és matar, assassinar a sang freda, o amistançar-se amb el crim, sinó pensar d'una determinada manera. I el que cal evitar no és que es mati, sinó que es difongui el missatge.

Per cert, llegeixo a l'Avui que, a més, es redueix el pressupost que el govern destinarà a Euskal Irrati Telebista. Paradoxal premi a la submissió de la corporació basca de ràdio i televisió.