Qüestió de pilotes

"Ser gay és cosa d'homes", deia fa uns mesos i gairebé a la babalà un conegut meu molt donat a encunyar frases per a la posteritat, amb el mèrit afegit de no ser-ne conscient. Una afirmació tautològica que em retrona al cap ara que Maradona (futbolista a qui tracto d'admirar però que em ruboritza massa vegades) s'ha despenjat en un atac de banyes amb unes declaracions en què insisteix en la condició homosexual d'un altre il·lustre de l'esfèrica: Pelé(http://www.clarin.com/diario/2009/03/26/um/m-01885334.htm). "Debutó con un pibe", sentenciava amb sarcasme el Pelusa en una galdosa roda de premsa.

S'entén aquesta afirmació com un intent lesiu cap al brasiler, ja que futbol i homosexualitat sembla que no casen bé. Vaig conèixer no fa massa la terrible història de Justin Fashanu (http://www.elpais.com/articulo/deportes/Justin/Fashanu/conmociona/futbol/ingles/confesion/homosexualidad/elpepidep/19901023elpepidep_13/Tes/), un jugador de raça negra (en la imatge de la part superior) que l'any 1990 va fer pública la seva homosexualitat. Sortir de l'armari va tenir un peatge molt car. Discriminat i repudiat per família, entrenadors, jugadors i aficionats, i després d'un farragós pelegrinatge per 18 equips de primera i segona fila (West Ham i Manchester City, entre d'altres), va posar fi a la seva vida. "Me n'adono que he estat considerat culpable i no vull avergonyir més als meus amics i a la meva família", sentenciava la nota trobada al costat del cos sense vida de Fashanu, que va aparèixer penjat en un garatge públic londinenc.

El suïcidi de Fashanu no va servir per atemperar l'homofòbia en l'entorn de l'esport rei. Seleccionadors i directors tècnics de la talla de l'argentí Daniel Passarella, el brasiler Carlos Alberto Parreira o l'uruguaià Jorge Fossatti, han concidit en afirmar que convocar un futbolista declaradament gay passa per ser una quimera. De les poques figures del futbol que ha sortit indemne d'anunciar la seva condició sexual, en aquest cas, la bisexualitat, va ser l'holandès Ruud Gullit.

No fa pas massa dies, l'italià Fabio Cannavaro, que milita al Real Madrid i que al seu país passa per ser una icona gay, es va confessar clarament contrari als matrimonis entre persones del mateix sexe (www.adn.es/deportes/20090107/NWS-2101-Cannavaro-matrimonios-gays-mas-italiano.html+cannavaro+homosexual&cd=10&hl=es&ct=clnk&gl=es). I és que la tolerància sexual en aquesta professió resta lluny de ser possible. Tot plegat, llastimós. Doncs sí, sembla que en alguns ambients cal ser molt home per ser gay.

Elogi a la irreverència

Llegeixo estupefacte la terrible dissort d'un blocaire iranià, que segons la versió oficial, s'ha tret la vida a la presó. Havia estat engarjolat per l'inconcebible delicte d'haver aprofitat la xarxa per criticar l'aiatol·là i els líders religiosos del país.
Des de la meva incipient condició de blocaire vull mostrar la meva solidaritat vers aquest malaguanyat jove, Omid Mirsayafi, i la indignació que em produeix haver de seguir lamentant l'estretor de mires que presideix la mentalitat d'aquests (i altres) gestors de milions de vides. I quin gest més adequat per honorar la memòria de l'Omid que maleir l'Ali Khamenei i els seus corifeus i desitjar que tots els salvadors d'ànimes alienes puguin ser cessats, sense haver-los d'indemnitzar amb 45 dies per any (anava a dir, treballat)... viscut.
Per saber més de la notícia (http://news.bbc.co.uk/2/hi/middle_east/7953738.stm).

Per no quedar-me amb l'agror d'aquest trist episodi, arreplego uns enginyosos epigrames de l'escriptor empordanès Fages de Climent i canvio l'ànim. Us reprodueixo dues perles d'eros explícit:

L'amor és una sageta

que sol penetrar pels ulls

i s'esmuny per la bragueta

//////

Més profit et farà el Kempis*

el dia que ja no trempis

*Tomàs de Kempis és autor d'un tractat de moral cristiana titulat 'Imitació de Crist'

I l'última que dedico a la flamant fundació Príncep de Girona i que originàriament l'autor adreçava a Dom Joan, pare de Joan Carles I:

Si en català no enraona

el Borbó amb novell estil

que no es mogui d'Estoril

el comte de Barcelona

Un altre dia... Goran

M'hi sento atret per la música (mal)anomenada ètnica o (pitjor anomenada) world music: d'un temps ençà em fa l'efecte que la indústria discogràfica ha esgotat la creativitat d'antany, que els bluffs són cada cop més vaporosos, i que els temps de la meva adolescència, en què no guanyava per sorpreses, en forma de vinil o disc compacte, no tornaran pas. Probablement és d'una ingenuïtat fora mida, però gaudeixo pensant que la música que arriba d'indrets més o menys exòtics manté una nítida integritat, escadussera en els temps que corren, que a casa nostra equipararia a la nova cançó. I, esclar, l'alenada d'aire fresc que em suposen aquestes cadències imprevisibles, aspres d'entrada i riques en matisos conforme avança el lector, em resulta estimulant.
En propers posts en parlaré de les meves modestes troballes en aquest camp. Si més no, consti que entre les preferències es troben diverses formacions balcàniques i de l'Europa de l'est (algunes són d'altres contrades, però hereves d'aquelles terres) i, en especial, el gipsy jazz i el klezmer. Un dels referents, i motivador d'aquest escrit, és Goran Bregovic, un músic iugoslau (tal com ell mateix es defineix en una entrevista a El País) que dimecres actua al Palau de la Música. Obligacions laborals manen i no podré gaudir-lo. Què hi farem... M'acontentaré amb el seu art enllaunat, amatent a una segona oportunitat.

Malgrat que la meva professió té molt a veure amb les paraules, m'hi he resistit llargament a obrir un blog, principalment per una qüestió de (in)disciplina. Em desencisava pensar que el dia a dia m'impediria alimentar convenientment un diari electrònic i acabaria deixant un hortet erm a la xarxa, o bé considerar que, per contra, m'obligaria a penjar posts fora d'hores, apressadament, i no tindrien ni suc ni bruc (si parteixo de la premissa, optimista, que algunes reflexions, en tindran, de suc).

A la fi, però, en un rampell afavorit per una ridícula convalescència (ridícula per mínima, en dies) i per l'afany d'atènyer un espai propi que m'eviti la molèstia de deixar-me res al pap, m'hi llenço.

La meva intenció és que aquest blog sigui una eina útil per compartir idees, testar reflexions i tractar d'entendre una mica més el món que ens ha tocat viure. Comunicació, cultura, política, història, gastronomia, no hi poso límits als continguts del blog. Les vostres aportacions seran benvingudes.

Fins aviat.