Imaginar el passat, somiar el futur

El mitjà on treballo ho avançava divendres (http://www.contrapunt.cat/?mostrar=noticia&id=3045): a Mollet s'ha trobat un megalit de granit d'extraordinàries dimensions (sis tones i cinc memetres de llargària) de fa uns 5.000 anys, amb inscripcions gravades i de gran valor arqueològic. Qui podia imaginar que només a 11 metres per sota dels nostres peus, en una esplanada desendreçada al bell mig de la ciutat, hi dormia un menhir neolític d'aquesta magnitud. I aquest fet, d'excepcional rellevància per a Mollet i qui sap si per a la Península, ha passat a quatre passes de casa.

Sembla ser que hauria estat traslladat per causes antròpiques o naturals (arrossegat pel curs d'un riu) però que no hi ha rastre d'assentament prehistòric a l'entorn. Ha estat força estudiat què movia els nostres avantpassats a erigir menhirs o construccions megalítiques (dòlmens, crómlechs, tal·laiot, aliniaments, esferes de pedra de fins a 15 tones...) i la ciència ha permès reconstruir gran part del món d'ahir amb només un pam de sòl i quatre vestigis mal comptats. Amb tot, és suggerent imaginar com era el passat de la plana vallesana fa una cinquantena de segles.


També divendres, capbussat a internet, sentia a parlar al New York Times de l'steampunk, un simpàtic moviment retrofuturista que customitza artilugis i atuells a la manera que al segle XIX les ments més obertes imaginaven la nostra època (http://www.nytimes.com/slideshow/2008/05/07/style/0508-PUNK_7.html). Una subcultura que homenatja a aquells visionaris que van somiar (i incidir en) l'esdevenidor de la següent centúria i que duu a peu de carrer l'estètica que al cel·luloide han escenificat amb encert, entre d'altres, Tim Burton o Terry Gilliam.


En definitiva, dues maneres d'accedir al diàleg que s'estableix entre passat i futur, que m'han fet reflexionar sobre la importància de saber-nos en una mena de plat de disc on el solc de vinil gira de manera unidireccional, però que a voluntat podem fer saltar per dirigir l'agulla a pistes que ja han sonat o confiem que sonaran en la melodia de la humanitat. I fins i tot reinterpretar temes com a simple exercici de relativització de qui som o qui podríem haver estat. Imaginar el passat i somiar el futur (fins i tot objectivitzar el somni del passat en el present) ens facilita la comprensió d'altres cultures i de les modificacions que pateix la nostra pròpia. Amb ulleres d'antropòleg, i sense les diòptries del prejudici, serem capaços de construir societats basades en la suma d'iguals, en la incorporació i no exclusió dels individus, i en el debat lliure dels valors que ens han de regir.

Jugar a periodistes

Quants polítics no han tingut i tenen vel·leïtats d'esdevenir periodistes, de proposar/imposar quina quota de minuts els correspon en un informatiu, com s'ha de titular o il·lustrar fotogràficament una notícia o quins temes es poden tractar obertament i quins, en mor de la 'seguretat nacional' i el 'bon govern', no. Sempre, això sí, amb la voluntat (hipotètica) de millorar la projecció de la seva (altruista?) acció de govern, que, col·lateralment, implica minoritzar la presència mediàtica de l'oposició.

La política al País Basc és, per motius sobradament coneguts, un vesper. Uns novençans en la gestió pública a Euskadi, el Partit Popular, s'han beneficiat de l'exclusió de l'esquerra abertzale per tenir la capacitat de decidir qui ocuparà la lehendakaritza. I, és clar, el seu vot té un preu. Entre les condicions que els conservadors han posat per fer costat el candidat socialista, Patxi López, està la d'imposar la llei del silenci: que Arnaldo Otegui i companyia no tinguin presència a la radiotelevisió pública basca. Aquí no compten criteris periodístics ni res que s'hi assembli. Simplement no hi haurà gravadores, micròfons ni càmeres públiques en les rodes de premsa i actes que convoqui cap plataforma que faci tuf a "nacionalisme radical"...basc, s'entén.

Què pretén el PP amagant una realitat ben viva i latent sota l'estora? La tècnica de l'estruç millorarà realment la convivència i la democràcia al País Basc? Permeteu que ho dubti. Ben al contrari, afavorirà que tothom s'atrinxeri en els mèdia que els són afins i, per tant, el fluxe d'idees girarà en forma d'espiral i no de forma centrífuga. Una invitació a que segueixin 'parlant' les armes?

És curiós que els mateixos partits que pretenen acallar la veu d'una part notable de l'independentisme euskaldun per connivència amb accions criminals, no facin cap escarafall (ni menys encara que moguin ni un dit per aplicar normes reals de control) quan els 'periodistes' persegueixen àvidament les declaracions i imatges de delinqüents i criminals de naturalesa no política: pedòfils, violadors, maltractadors, reinserits o no, serial killers i assassins circumstancials (cas Mari Luz o Marta del Castillo, Josef Fritzl).

Ja va dir Aznar que els objectius de PNB i ETA eren coincidents, i que, per tant, encara que els primers es presentessin disfressats d'anyell, la seva similitud amb el llop era evident. Calia malfiar-s'hi. I, atès que, qui mes qui menys té algun cadàver amagat a l'armari, interpreto que el pitjor dels crims no és matar, assassinar a sang freda, o amistançar-se amb el crim, sinó pensar d'una determinada manera. I el que cal evitar no és que es mati, sinó que es difongui el missatge.

Per cert, llegeixo a l'Avui que, a més, es redueix el pressupost que el govern destinarà a Euskal Irrati Telebista. Paradoxal premi a la submissió de la corporació basca de ràdio i televisió.