divendres, 1 de gener del 2010

Progressa adequadament

Bons propòsits pel 2010.

El primer: no deixis les coses a mitges. I per tant, a partir de ja, de tant en tant, tant com pugui, alimentaré aquesta mena de tamagochi virtual que és el blog. M'he llevat en el primer dia de la nova dècada amb ganes d'escoltar cançons d'aquí. I ha refermat el meu convenciment que la música en català segueix progressant adequadament. Exemple: "El punt de creu" d'Anna Roig i l'ombre de ton chien, una mixtura entre Guillermina Motta i Mr. Bungle (bé, m'he excedit, diria més La Fel·lació de Cupido) ben agradable. O Quimi Portet i les seves arts aeròbiques a "Homes i dones del cap dret". I, ho sento, em fa dibuixar un somriure d'idiota perpetu la lletra del "Som tots uns desgraciats" d'Estanislau Verdet. O Mazoni, o Manel... M'estic fent gran i he perdut criteri (si mai no l'havia tingut), o per fi en això del pop en llengua pròpia (i potser només en això) comencem a ser una cultura normal.

Em ve al cap la pregunta que verbalitzen musicalment els mexicans Café Tacuba: "¿Seremos capaces de bailar por nuestra cuenta?". Tenim les propostes, tindrem el públic, i els canals de trobada per uns i uns altres.

El 2010 dirà...

dimecres, 9 de setembre del 2009

Sarkozy no dóna la talla

Als que teniu la paciència de seguir de tant en tant la meva incipient activitat bloguista, un avís: atès que, com ja m'esperava, sóc d'una inconstància que fa feredat, opto, en un atac de possibilisme, per mantenir viu el bloc a base de reflexions esqüetes, notícies, aforismes o el que sigui que mereixi, si més no, invertir-hi un minutet o dos.
Tot i que pretenia, en tornar de vacances, explicar alguna cosa d'un país que m'ha enamorat com és Islàndia, debuto en la nova temporada amb aquesta perla que novament palesa en mans de qui es troben els destins del Vell Continent; personatges acomplexats, convençuts que la seva participació en la cosa pública té a veure amb la seva condició de superhomes, tant allunyats de la realitat com la ciutadania ho està d'ells. De Berlusconi, d'aquesta Itàlia necessitada de polítics providencials que els rescabali de les seves misèries, poca cosa queda a dir; només comptabilitzar quantes farres s'ha ventilat a costa de l'erari públic i quines prevendes han rebut aquells que li organitzaven els saraus. Però Sarkozy s'ha entestat a reivindicar la seva candidatura en aquesta competició de qui la fa més grossa a les altes esferes de la política europea. Els seus assessors han deixat en un joc de criatures allò de Franco d'anar a pescar i treure una tonyina aspirant a balena. L'Elisi, segons una televisió belga, hauria vetat els assistents més alts que Sarkozy (tampoc un gran mèrit superar l'1,68 del senyor de Bruni), en un acte oficial. http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=643459&idseccio_PK=1007. Penós, i preocupant. Ah, i Aznar segueix centrat, en excés afegiria, en els seus abdominals. Per a afectat deliri de les Susannes Griso de torn.

dissabte, 25 d’abril del 2009

Imaginar el passat, somiar el futur

El mitjà on treballo ho avançava divendres (http://www.contrapunt.cat/?mostrar=noticia&id=3045): a Mollet s'ha trobat un megalit de granit d'extraordinàries dimensions (sis tones i cinc memetres de llargària) de fa uns 5.000 anys, amb inscripcions gravades i de gran valor arqueològic. Qui podia imaginar que només a 11 metres per sota dels nostres peus, en una esplanada desendreçada al bell mig de la ciutat, hi dormia un menhir neolític d'aquesta magnitud. I aquest fet, d'excepcional rellevància per a Mollet i qui sap si per a la Península, ha passat a quatre passes de casa.

Sembla ser que hauria estat traslladat per causes antròpiques o naturals (arrossegat pel curs d'un riu) però que no hi ha rastre d'assentament prehistòric a l'entorn. Ha estat força estudiat què movia els nostres avantpassats a erigir menhirs o construccions megalítiques (dòlmens, crómlechs, tal·laiot, aliniaments, esferes de pedra de fins a 15 tones...) i la ciència ha permès reconstruir gran part del món d'ahir amb només un pam de sòl i quatre vestigis mal comptats. Amb tot, és suggerent imaginar com era el passat de la plana vallesana fa una cinquantena de segles.


També divendres, capbussat a internet, sentia a parlar al New York Times de l'steampunk, un simpàtic moviment retrofuturista que customitza artilugis i atuells a la manera que al segle XIX les ments més obertes imaginaven la nostra època (http://www.nytimes.com/slideshow/2008/05/07/style/0508-PUNK_7.html). Una subcultura que homenatja a aquells visionaris que van somiar (i incidir en) l'esdevenidor de la següent centúria i que duu a peu de carrer l'estètica que al cel·luloide han escenificat amb encert, entre d'altres, Tim Burton o Terry Gilliam.


En definitiva, dues maneres d'accedir al diàleg que s'estableix entre passat i futur, que m'han fet reflexionar sobre la importància de saber-nos en una mena de plat de disc on el solc de vinil gira de manera unidireccional, però que a voluntat podem fer saltar per dirigir l'agulla a pistes que ja han sonat o confiem que sonaran en la melodia de la humanitat. I fins i tot reinterpretar temes com a simple exercici de relativització de qui som o qui podríem haver estat. Imaginar el passat i somiar el futur (fins i tot objectivitzar el somni del passat en el present) ens facilita la comprensió d'altres cultures i de les modificacions que pateix la nostra pròpia. Amb ulleres d'antropòleg, i sense les diòptries del prejudici, serem capaços de construir societats basades en la suma d'iguals, en la incorporació i no exclusió dels individus, i en el debat lliure dels valors que ens han de regir.

diumenge, 5 d’abril del 2009

Jugar a periodistes

Quants polítics no han tingut i tenen vel·leïtats d'esdevenir periodistes, de proposar/imposar quina quota de minuts els correspon en un informatiu, com s'ha de titular o il·lustrar fotogràficament una notícia o quins temes es poden tractar obertament i quins, en mor de la 'seguretat nacional' i el 'bon govern', no. Sempre, això sí, amb la voluntat (hipotètica) de millorar la projecció de la seva (altruista?) acció de govern, que, col·lateralment, implica minoritzar la presència mediàtica de l'oposició.

La política al País Basc és, per motius sobradament coneguts, un vesper. Uns novençans en la gestió pública a Euskadi, el Partit Popular, s'han beneficiat de l'exclusió de l'esquerra abertzale per tenir la capacitat de decidir qui ocuparà la lehendakaritza. I, és clar, el seu vot té un preu. Entre les condicions que els conservadors han posat per fer costat el candidat socialista, Patxi López, està la d'imposar la llei del silenci: que Arnaldo Otegui i companyia no tinguin presència a la radiotelevisió pública basca. Aquí no compten criteris periodístics ni res que s'hi assembli. Simplement no hi haurà gravadores, micròfons ni càmeres públiques en les rodes de premsa i actes que convoqui cap plataforma que faci tuf a "nacionalisme radical"...basc, s'entén.

Què pretén el PP amagant una realitat ben viva i latent sota l'estora? La tècnica de l'estruç millorarà realment la convivència i la democràcia al País Basc? Permeteu que ho dubti. Ben al contrari, afavorirà que tothom s'atrinxeri en els mèdia que els són afins i, per tant, el fluxe d'idees girarà en forma d'espiral i no de forma centrífuga. Una invitació a que segueixin 'parlant' les armes?

És curiós que els mateixos partits que pretenen acallar la veu d'una part notable de l'independentisme euskaldun per connivència amb accions criminals, no facin cap escarafall (ni menys encara que moguin ni un dit per aplicar normes reals de control) quan els 'periodistes' persegueixen àvidament les declaracions i imatges de delinqüents i criminals de naturalesa no política: pedòfils, violadors, maltractadors, reinserits o no, serial killers i assassins circumstancials (cas Mari Luz o Marta del Castillo, Josef Fritzl).

Ja va dir Aznar que els objectius de PNB i ETA eren coincidents, i que, per tant, encara que els primers es presentessin disfressats d'anyell, la seva similitud amb el llop era evident. Calia malfiar-s'hi. I, atès que, qui mes qui menys té algun cadàver amagat a l'armari, interpreto que el pitjor dels crims no és matar, assassinar a sang freda, o amistançar-se amb el crim, sinó pensar d'una determinada manera. I el que cal evitar no és que es mati, sinó que es difongui el missatge.

Per cert, llegeixo a l'Avui que, a més, es redueix el pressupost que el govern destinarà a Euskal Irrati Telebista. Paradoxal premi a la submissió de la corporació basca de ràdio i televisió.

divendres, 27 de març del 2009

Qüestió de pilotes

"Ser gay és cosa d'homes", deia fa uns mesos i gairebé a la babalà un conegut meu molt donat a encunyar frases per a la posteritat, amb el mèrit afegit de no ser-ne conscient. Una afirmació tautològica que em retrona al cap ara que Maradona (futbolista a qui tracto d'admirar però que em ruboritza massa vegades) s'ha despenjat en un atac de banyes amb unes declaracions en què insisteix en la condició homosexual d'un altre il·lustre de l'esfèrica: Pelé(http://www.clarin.com/diario/2009/03/26/um/m-01885334.htm). "Debutó con un pibe", sentenciava amb sarcasme el Pelusa en una galdosa roda de premsa.
S'entén aquesta afirmació com un intent lesiu cap al brasiler, ja que futbol i homosexualitat sembla que no casen bé. Vaig conèixer no fa massa la terrible història de Justin Fashanu (http://www.elpais.com/articulo/deportes/Justin/Fashanu/conmociona/futbol/ingles/confesion/homosexualidad/elpepidep/19901023elpepidep_13/Tes/), un jugador de raça negra (en la imatge de la part superior) que l'any 1990 va fer pública la seva homosexualitat. Sortir de l'armari va tenir un peatge molt car. Discriminat i repudiat per família, entrenadors, jugadors i aficionats, i després d'un farragós pelegrinatge per 18 equips de primera i segona fila (West Ham i Manchester City, entre d'altres), va posar fi a la seva vida. "Me n'adono que he estat considerat culpable i no vull avergonyir més als meus amics i a la meva família", sentenciava la nota trobada al costat del cos sense vida de Fashanu, que va aparèixer penjat en un garatge públic londinenc.
El suïcidi de Fashanu no va servir per atemperar l'homofòbia en l'entorn de l'esport rei. Seleccionadors i directors tècnics de la talla de l'argentí Daniel Passarella, el brasiler Carlos Alberto Parreira o l'uruguaià Jorge Fossatti, han concidit en afirmar que convocar un futbolista declaradament gay passa per ser una quimera. De les poques figures del futbol que ha sortit indemne d'anunciar la seva condició sexual, en aquest cas, la bisexualitat, va ser l'holandès Ruud Gullit.
No fa pas massa dies, l'italià Fabio Cannavaro, que milita al Real Madrid i que al seu país passa per ser una icona gay, es va confessar clarament contrari als matrimonis entre persones del mateix sexe (www.adn.es/deportes/20090107/NWS-2101-Cannavaro-matrimonios-gays-mas-italiano.html+cannavaro+homosexual&cd=10&hl=es&ct=clnk&gl=es). I és que la tolerància sexual en aquesta professió resta lluny de ser possible. Tot plegat, llastimós. Doncs sí, sembla que en alguns ambients cal ser molt home per ser gay.


divendres, 20 de març del 2009

Elogi a la irreverència

Llegeixo estupefacte la terrible dissort d'un blocaire iranià, que segons la versió oficial, s'ha tret la vida a la presó. Havia estat engarjolat per l'inconcebible delicte d'haver aprofitat la xarxa per criticar l'aiatol·là i els líders religiosos del país.
Des de la meva incipient condició de blocaire vull mostrar la meva solidaritat vers aquest malaguanyat jove, Omid Mirsayafi, i la indignació que em produeix haver de seguir lamentant l'estretor de mires que presideix la mentalitat d'aquests (i altres) gestors de milions de vides. I quin gest més adequat per honorar la memòria de l'Omid que maleir l'Ali Khamenei i els seus corifeus i desitjar que tots els salvadors d'ànimes alienes puguin ser cessats, sense haver-los d'indemnitzar amb 45 dies per any (anava a dir, treballat)... viscut.
Per saber més de la notícia (http://news.bbc.co.uk/2/hi/middle_east/7953738.stm).

Per no quedar-me amb l'agror d'aquest trist episodi, arreplego uns enginyosos epigrames de l'escriptor empordanès Fages de Climent i canvio l'ànim. Us reprodueixo dues perles d'eros explícit:

L'amor és una sageta
que sol penetrar pels ulls
i s'esmuny per la bragueta
//////
Més profit et farà el Kempis*
el dia que ja no trempis
*Tomàs de Kempis és autor d'un tractat de moral cristiana titulat 'Imitació de Crist'

I l'última que dedico a la flamant fundació Príncep de Girona i que originàriament l'autor adreçava a Dom Joan, pare de Joan Carles I:

Si en català no enraona
el Borbó amb novell estil
que no es mogui d'Estoril
el comte de Barcelona

dilluns, 16 de març del 2009

Un altre dia... Goran

M'hi sento atret per la música (mal)anomenada ètnica o (pitjor anomenada) world music: d'un temps ençà em fa l'efecte que la indústria discogràfica ha esgotat la creativitat d'antany, que els bluffs són cada cop més vaporosos, i que els temps de la meva adolescència, en què no guanyava per sorpreses, en forma de vinil o disc compacte, no tornaran pas. Probablement és d'una ingenuïtat fora mida, però gaudeixo pensant que la música que arriba d'indrets més o menys exòtics manté una nítida integritat, escadussera en els temps que corren, que a casa nostra equipararia a la nova cançó. I, esclar, l'alenada d'aire fresc que em suposen aquestes cadències imprevisibles, aspres d'entrada i riques en matisos conforme avança el lector, em resulta estimulant.
En propers posts en parlaré de les meves modestes troballes en aquest camp. Si més no, consti que entre les preferències es troben diverses formacions balcàniques i de l'Europa de l'est (algunes són d'altres contrades, però hereves d'aquelles terres) i, en especial, el gipsy jazz i el klezmer. Un dels referents, i motivador d'aquest escrit, és Goran Bregovic, un músic iugoslau (tal com ell mateix es defineix en una entrevista a El País) que dimecres actua al Palau de la Música. Obligacions laborals manen i no podré gaudir-lo. Què hi farem... M'acontentaré amb el seu art enllaunat, amatent a una segona oportunitat.