dilluns, 16 de març del 2009

Un altre dia... Goran

M'hi sento atret per la música (mal)anomenada ètnica o (pitjor anomenada) world music: d'un temps ençà em fa l'efecte que la indústria discogràfica ha esgotat la creativitat d'antany, que els bluffs són cada cop més vaporosos, i que els temps de la meva adolescència, en què no guanyava per sorpreses, en forma de vinil o disc compacte, no tornaran pas. Probablement és d'una ingenuïtat fora mida, però gaudeixo pensant que la música que arriba d'indrets més o menys exòtics manté una nítida integritat, escadussera en els temps que corren, que a casa nostra equipararia a la nova cançó. I, esclar, l'alenada d'aire fresc que em suposen aquestes cadències imprevisibles, aspres d'entrada i riques en matisos conforme avança el lector, em resulta estimulant.
En propers posts en parlaré de les meves modestes troballes en aquest camp. Si més no, consti que entre les preferències es troben diverses formacions balcàniques i de l'Europa de l'est (algunes són d'altres contrades, però hereves d'aquelles terres) i, en especial, el gipsy jazz i el klezmer. Un dels referents, i motivador d'aquest escrit, és Goran Bregovic, un músic iugoslau (tal com ell mateix es defineix en una entrevista a El País) que dimecres actua al Palau de la Música. Obligacions laborals manen i no podré gaudir-lo. Què hi farem... M'acontentaré amb el seu art enllaunat, amatent a una segona oportunitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada